El pilar de 4 caminant que cada any intentem (normalment amb èxit) a la tornada de Completes és segurament, la construcció castellera més esperada, celebrada i ovacionada (tot i la seva modesta alçada i dificultat) per els nostres convilatans, he pensat sovint en aquest fet i encara no n’he tret l’entrellat, potser ens aplaudeixen per el temps d’espera (cal deixar la ruta lliure de pas), potser per ser un castell diferent, potser perquè poc després d’arribar l’espadat a la porta de l’Ajuntament s’encén la tronada, no ho sé, cadascú tindrà la seva dèria per tal que sigui així i naltros hem de seguir cada any intentant fer la nostra feina cada cop millor.
Tècnicament el pilar caminant no té gaire complicació, hi ha diferents formes de fer-l’ho i aquí es veu la diferència entre les colles que en fan un de recorregut més o menys llarg o les que només el fan d’entrada a plaça depenent del protocol de cada actuació, les primeres mirem d’optimitzar els llocs a la pinya per tal de guanyar agilitat i comoditat en el desplaçament, en el cas de les altres colles fan una pinya sense apretar gaire de pit i amb 2 o 3 cordons i cap a plaça falta gent. En el nostre cas la formació de la pinya és aquesta: al voltant del baix: l’agulla que agafa els turmells del segon i està atent a les indicacions d’aquest i del segon, la segona agulla (molt alta) que agafa els genolls del segon -les dues agulles han de caminar d’esquena; Per darrera hi ha els primeres i segones mans fent la feina habitual tot i parant l’orella per saber què necessiten baix i segon, també hi va un terceres que espeny al primeres per sota dels braços del segones, als laterals en possem tres a cada costat, els més alts al mig (vents) i davant i més dobles darrera, la manera de caminar d’aquests laterals sobretot els de davant depén de com vagi la caminada i poden fer-ho tant d’esquena com de costat, al voltant d’aquestes posicions n’hi ha un per persona per fer com una trenyina de seguretat i que també ajuda a obrir pas entre el públic.
Fotografia: Laia Solanellas
Cal destacar també els tocs que sonen mentre dura el pilar, primer el toc de castells mentre es munta aquest, en el trajecte per el carrer major sona el toc de pilar caminant i l’entrada a plaça en el tram final (tot el tram de la plaça). Si el so de les gralles ens ajuda a seguir i sentir com evoluciona la construcció, en el cas del pilar caminant diria que fins i tot marca el ritme, pausat al començament, més viu a partir del Centre de Lectura i ràpid un cop entrats a plaça sobretot després del darrer gir.
Tot i que sé que hi ha hagut vegades que s’ha cronometrat la durada del pilar, no tinc dades per donar, segur però que es fa molt més llarg als assajos que el dia 28, com sempre l’escalf del públic i el so de les gralles el fa fins i tot més lleuger. A tall d’anecdota cal dir que més de un cop ha arribat només un costat de la pinya al mateix lloc on ha havia començat -el costat dret té tendència a derrapar a l’ultim tomb-. O s’ha quedat enganxat amb algún carro de xiquet o algún espectador que ho mirava de massa a prop.
Aquest castell l’he fet a gairebé totes les posicions de la pinya i sempre m’ha sorprès en algún moment o altre, cal estar molt atent a les variants que tot i l’assaig no es poden preveure, com he dit des de girar-se la pinya, fins a correr, has d’estar preparat per ajudar al del costat, al primeres si hi ha recol·locació de peus del segon, als laterals si queden desplaçats quan fem els tombs, com totes les experiències castelleres s’han de viure més que veure i gaudir-les sempre, a més a més sense gaire temps per a recuperar l’alè ni d’abraçar-te amb els companys, peta la tronada i això també s’ha de gaudir. En resúm i després de tot el que he explicat seguiré amb els dubtes però amb moltes ganes de tornar a arribar esbufegant i amarat de suor a la porta de la casa de tots.
Fotografia: Laia Solanellas
